Els desordres FUNCIONALS gastrointestinals no poden ser relacionats i descrits (sempre) per una disfunció mecànica o d’estructura. La seva comprensió i explicació (com tantes d’altres) és fruit de la història i l’evolució humana.
La possibilitat que les passions i les emocions afectaven el desenvolupament de malalties va ser proposat per primera vegada pel metge i filòsof grec, Claudi Galè.
Encara avui, quan la fisiopatologia d’una malaltia no es pot relacionar amb una clara etiologia (estructural), és comú atribuir-li una causa psicogènica; atribució que deriva de la històrica tensió entre l’holisme i el dualisme.
El concepte d’holisme, del grec ‘holos’, va ser proposat per primera vegada a l’antiga Grècia per Plató, Aristòtil i Hipòcrates. L’holisme postula que la ment i el cos estan integrats, són inesperables i, que l’estudi mèdic de malalties ha de tenir en compte la totalitat de la persona i no simplement la malaltia per separat.
Tot i això, al segle XVII, a l’Europa Occidental, el concepte d’holisme va ser eclipsat per la influència de Descartes i la seva proposta de separar la ment pensant (res cogitans) i el cos físic (res extensa), el pensament dualista.
El dualisme ment-cos va tenir un fort impacte en com la medecina conceptualitzaria les malalties. En el moment que la ment i l’ànima es van entendre separades del cos, van ser permeses les disseccions humanes, fet que va portar a un coneixement creixent de la patologia de les malalties sense precedents; va ser un avenç en el diagnòstic i en el tractament de moltes malalties.
Era una manera de veure i entendre el cos humà que no percebia els símptomes, les percepcions i els comportaments amb absència de patologia (estructural).
Per sort, William Beaumont i gràcies a Alexis St. Martin, el 1833, va establir el terreny per futures investigacions que relacionarien els efectes de les emocions i la funció gastrointestinal.
Alexis St. Martin, era un venedor de pell que va rebre l’impacte d’una bala a l’abdomen i el va deixar amb l’estómac al descobert (una fístula gàstrica). Beaumont, gràcies aquest fet, va poder investigar i fer observacions directes del que passava dins l’estómac.
Va treure diverses conclusions del procés de la digestió (que fins llavors no es coneixien), alhora que va poder adonar-se de la connexió de les emocions (com la por i la ira) amb la morfologia de la mucosa gàstrica.
En funció de l’estat anímic d’Alexis St. Martin el color i la secreció de la mucosa gàstrica, així com la funció de la pròpia digestió, canviava. Actualment es debat si aquestes investigacions i observacions directes eren massa ètiques…
El que és cert, és que va ser el punt de partida del que més endavant seria la investigació psicofisiològica del tracte gastrointestinal.
Havia de passar ben bé un segle perquè aquest tipus d’investigació, que mostrava una clara relació de la malaltia (qualsevol) amb la part psíquica i alhora amb la part física i funcional del cos, tingués la importància que es mereixia.
Va ser el 1977, quan George Engel, va portar la comprensió unificada de la salut i la malaltia.
Engel, internista i psicoanalista, va oferir una exposició més moderna de la teoria holística.
Va proposar que el que determina la malaltia és el producte de la interacció a molts nivells dels subsistemes biològic, psicològic i social, el que es coneix com a model bio-psico-social.
Model que havia de tractar, veure i ajudar el pacient d’una manera molt diferent del que s’havia fet i entès fins llavors. I donant, per tant, reconeixement a tots aquells pacients amb disfuncions gàstriques que s’havien sentit poc o gens compresos.
Un altre gran pas, va ser el 1999, quan per primera vegada als Criteris de Roma (II) es va mencionar el terme neurogastroenterologia. Es donava legitimitat a la investigació clínica i l’aplicació del model bio-psico-social, alhora que el domini de la recerca en la relació intestí-cervell començaria a ser com mai s’havia vist.
En les dues últimes dècades és un terme (la neurogastroenterologia) que s’ha utilitzat en moltes associacions i estudis publicats a llibres i a revistes científiques.
Falten encara molts punts d’inflació (segur que amb els anys apareixeran), però sembla evident que poc a poc es va per bon camí; sobretot per aquelles persones que tenint un malestar gastrointestinal més o menys greu, eren (o encara són) incompreses i apartades per no poder ser etiquetades i diagnosticades amb una patologia concreta.
Per sort, la història també fa avenços positius.
Anna Casadevall Callís
IG: @anna_casadevall_
REF: doi.org/10.1053/j.gastro.2016.02.032
